dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº 11

Pseudònim: MOTS

Te´n vas. Te´n vas i tot sembla més diàfan. El capvespre ho ha tintat tot d´ una llum càlida i tènue. Una llum que suaument ens amanyaga. Hem posat els teus records a redós del nostre cor. Fotos que desprenien promeses. Imatges de temps passats que esdevindran oblit. Aquell obsequi  que vas portar després d´aquella primera vegada. També l´ altre. I l´ altre. Apilonem records amb regust caducat. La música que ens agradava. La que ballàvem. La que escoltàvem. Caixes i més caixes. Col·leccions de pensaments. D´avui .D´ahir. Aquells dubtes no resolts. Paraules malgastades. Ferides mal guarides. Un t´ estimo memoritzat i un perdona disfressat. Te´n vas i tot sembla més diàfan. Una melodia suau de fons. Un somriure oblidat. Un tornar a caminar.
T´ allunyes. T´allunyes i des de l´habitació el cel es llegeix més  blau. La teva ombra es desdibuixa .Hem canviat aquell pany. Hem llançat aquell discurs. Aquell vestit no em quedava malament. Aquell  poema rimava bé. A l´escudella de Nadal no li faltava sal.  El veí de sota només era el veí de sota. Aquell sopar era d´amistat. Aquelles paraules foren encertades . Al telèfon no hi havia missatges estranys. Aquella feina la feia bé. Aquell cop no el mereixia. T´ allunyes i des de l´habitació el cel es llegeix més blau. I, mica a mica  amb tu s´allunyen també tots aquells aquells que mai vas saber entendre. Aquells aquells que mai vaig poder expressar prou bé. T´ emportes mirades  feroces i mots arravatats.
Però tornes. Tornes i ho fas sense avisar. I tot fa pudor de recomençar. Un cel vermell que escapça el capvespre .Un tro que desvetlla el silenci .Ensumo l´enyor d´un tornar-se aixecar, d´un caminar que tal vegada no esdevindrà .I deixo escolar un munt de promeses que vilment sedueixen l´innocència de tornar-se a comprometre. Tornes i ho fas sense avisar. I tot fa pudor de recomençar.
T´apropes. T´apropes. Cerques escriure un nou capítol i embolcalles l´ocasió amb el discurs de la oportunitat. Paraules ensucrades que emmascaren  més excuses i confonen la realitat. T´apropes i sedueixes de nou. I desvetllem els  records apilonats. I ens rendim a més possibilitats. I guarim la ferida .I busquem noves fites . I imaginem un altre final. Però....
Hi tornes. Ferotge, esquiu, vigorós.  Hi tornes .Fort, perenne, immortal.
Te´n vas. T´allunyes. Però tornes. T´apropes. Hi tornes. Te´n vas. T´allunyes. Però tornes. T´apropes. Hi tornes. Te´n vas. T´allunyes. Però tornes. T´apropes. Hi tornes.
I és en el maleït ressò d´aquest espiral cobdiciós que em deixo emportar per l´ alè renovat d´ un nou principi. Esquivo els records, les mirades i paraules emmagatzemades en aquell munt de  caixes apilonades i camino amb pas ferm allà on el cel es llegeix més blau .Allà on la melodia és més suau i la llum una mica més càlida..
És en el maleït ressò d´aquest espiral cobdiciós que escric jo mateixa amb pols ferm el capítol que amb deliri malatís una i altra vegada havies volgut iniciar. El del relat amb final feliç. I no deixa de ser un nou horitzó que guarirà ferides i on cada cicatriu  et farà esdevenir més dèbil, més caduc i...una mica més mortal.
Me´ n vaig.  M´ allunyo.
No torno.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada