dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº 16


“Paraules amb l’esperança de la NO violencia”

Mai hagues pensat que la Roser amagues un secret aixì. Ella era una persona exemplar, sempre amable amb tothom i amigable, sempre ajudan a tothom, però ningu savia que radere de aquells ulls blaus hi hagues tant de dolor amagat i guardat durant tants anys. Jo i ella erem molt bons amics. Cada dia a la mateixa hora ens reuniem en la mateixa pastisseria per fer el que feiem sempre riure i mejar pastissets de poma, ells sempre estaba fent bromes i ajudant als que ho necessitaven, quan ella mateixa era la que necessitava més ajuda, perque quan ella arribava a casa sempre passava el mateix el seu home la pegava i aveguades fins i tot se li veien els morats, però ella sempre tenía alguna escusa per encubrir les seves agressions. Un dia vaig veure que sortia de un carrero amb la cara coverta de sang i coixa i vaig anar corrents a ajudar-la, ella casi no podía caminar li havien fet molt de mal. Ella em va dir que li havien robat tot el que portava a sobre, però la veritat era que el seu home la havia pegat perque ella li havia amagat el alcohol que tenía a casa, li vaig dir que anes a la policía a possar una denuncia però ella es va negar rotundament, el cas debía de ser que ella encara tenia algun sentiment bo per aquell home. Em va dir que la deixes anar cap a casa que necessitava descansar i despres de acompañar-la fins a casa seu em va dir que si volia quedar amb ella dos dies despres perque en aquell estat al dia següent no podría ni aixercar-se del llit, li vaig dir que es prengues el temps necessari per recuperar-se. Dos diez després ella em va trucar i em va dir que al dia següent si que podría quedar per que anessim a breñar junts, jo em vaig posar molt content i li vaig dir que estaba encantat de poder-la veure al dia següent, després ella va penjar ràpidament per havia arribat el seu home del bar borratxo com sempre però aquell dia va ser diferent estaba molt malament i portava un ganivet a la mà. Al dia següent vaig anar al restaurant i vaig veure que no estaba alla, em vaig esperar una hora i com que vaig veure que no venia vaig intentar trucar-la però tampoc responia al telefon, vaig anar a casa seu a veure que passava i em vaig trobar amb dos cotxes de la policía i una ambulancia, rapidament vaig preguntar-li a un agent que estava passant i em va dir que un home havia matat a la seva dona i ell s’havia suicidat minuts després, vaig preguntar qui era la dona i em van dir que es deia Roser, el cor s’em va partir, em va palidir la cara i no podía estarme de plorar, perque la Roser i jo erem amics desde parvularia i sempre haviem estat junts en les bones i en les dolentes. La vritat es que ara cada dia dia em despertó i pensó en el dia en el que ens varem coneixer i sempre desitjava no haver-la coneixer per no tenir que sofrir per la seva mort ni anar al seu enterrament. Ja no tornaria a menjar pasitisset de poma amb la Roser i tampoc la tornaria a veure riure mai més.
Pseudònim: Jacob

Edat: 15 anys 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada