dijous, 31 d’octubre del 2013

Microrelat nº 20


PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCA

Sempre l’havia vist amb un gran somriure a la cara, sense preocupacions; això fa uns dos mesos aproximadament, des de que va començar a anar amb aquell tipus d’uns 38 anys , amb la cara amargada, sense alegria i una mica descuidat. Aquell individu no feia per ella, la Marta, sempre tant feliç ; i ell ,en canvi, tant amargat i seriós.
Recordo que la primera setmana que festejava amb aquell home se la veia molt contenta. Però van anar passant els dies i vaig observar que ja no feia la mateixa cara, que aquell gran somriure anava desapareixen del seu rostre. També vaig poder contemplar que es solia posar amb més freqüència mocadors, jaquetes i ulleres de sol, i en cap moment s’ho treia. Estàvem a ple estiu. A partir d’aquí també es va tornar més esquerpa, intentava evitar la vida social i es quedava tot el dia a casa, menys per anar a fer la compra.
No volia pensar malament d’aquell individu, per tant que al principi només em pensava que serien paranoies meves ,i que el més probable era que es trobava malament i volia quedar-se a casa per descansar, res més. Fins que un dimarts al matí la vaig veure al marcat, ple de gent,  sense voler va xocar contra una nena petita i li van caure les ulleres de sol. Tenia l’ull morat i inflat, ràpidament va tornar a agafar les ulleres i se les va tornar a posar. Vaig al·lucinar molt al veure-li aquell ull tan morat, “serà malparit!”, vaig pensar, com un home pot fer-li una cosa així a la Marta, una maquíssima persona per fora i per dins, una ànima que no li faria mal ni a una mosca.
Vaig córrer cap on es dirigia ella i li vaig dir que perquè es deixava fer tal cosa, i a més sense dir-li a ningú, em va dir que no passava res ,que s’havia donat un cop amb l’armari .Però jo ja sabia el que passava , i li vaig dir que si no li confessava això a la policia , ho faria jo. De sobte va esclatar en llamp, la vaig abraçar amb força i la vaig poder convèncer de que expliqués tot el que aquell descarat li estava fent a la policia, i així ho va fer.

El mateix vespre va aparèixer la policia davant de casa seu i se’l van endur ràpidament cap a comissaria. La Marta no sabia si feia bé ,encara tenia por de que aquell desgraciat tornés per pegar-la i fer-li molt més mal.
Ara ja torna a ser la d’abans, sempre alegre, sempre feliç. I el més bo és que no s’ha tornat a veure mai més aquell home des d’aquell vespre d’estiu, i per fi la Marta ja podrà tornar a viure sense preocupacions , com feia ella sempre. Sempre em diu que no sap com donar-me les gràcies per ajuda-la a tirar endavant i fer front a aquell problema, i no calen , amb tant sols la seva cara de felicitat , de poder tornar a sentir-se lliure ja ,em fa sentir bé, l’he ajudat i això d’això es tracta, fer feliç a les persones. Esperança a la NO violència. 
ESQUIROL    14 anys

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada