- Què fas? A mi no em diguis què
hauria o no de fer. Què has de saber tu? Ets escòria, no serveixes per res!
- Jo... Jo havia pensat que el
millor...
- - Des de quan penses?
Vaig sentir un cop. Un morat més a l’esquena
de la meva mare, segur. Instants de silenci. Un cop de porta. Com gairebé cada
nit des de ja feia uns quants mesos, la meva mare havia abandonat el menjador i
s’havia tancat al lavabo. Plors, sanglots, una llàgrima darrere l’altra.
Jo no ho entenia. Per què no el deixava? La
meva mare era suficientment forta però, quan el tenia al davant, semblava que
aquella heroïna la convertís en un objecte més en la vida del meu... Com es
diria? Pare?
Dia a dia, setmana a setmana, l’autoestima de
la meva mare disminuïa, mentre el nombre de morats del seu cos augmentava.
Aquella nit, em vaig prometre que seria l’última, no es tornaria a repetir la
història. No permetria una altra reconciliació, una altra falsa disculpa, un
altre “t’estimo”. L’endemà al matí aniria a la policia. Ella ho amagava darrere
el seu somriure, a sota dels jerseis gruixuts i amb la seva vitalitat, ja era
hora de que algú ho mostrés a l’exterior.
La meva mare m’havia ajudat sempre, potser ara necessitava que li donés
una petita empenta. L’endemà al matí començaria una nova etapa, una nova lluita
que caldria superar.
PSEUDÒNIM: Daphnia
EDAT: 15 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada