Microrelat nº 27

Pseudònim:  rem64

EVOLUCIÓ VITAL

Ancestralment, Les dones han arriba al segle XXI amb una llarga llista de càrregues a les seves esquenes. Problemes de desigualtat en el treball, en la llar, al carrer. No obstant això, no és una conseqüència de la passivitat de la dona i de la seva falta d'esperit lluitador al llarg de la història. Tanmateix, si mirem enrera en el temps trobem a aquelles dones que vàrem lluitar a la revolució industrial, a la revolució francesa, i/o aquelles que reclamaven el sufragi universal femení i que van aconseguir que les dones poguessin votar per primera vegada a la dècada dels anys 30 del segle XX. Emancipant-se cada vegada més del pare, del marit o del germà. Aquesta és la causa pricipal per la qual les dones han anat fent-se camí alhora de fer valer els seus drets.

D' altra banda, la lluita contínua de l'ésser humà l'ajuda a tenir petits afanys de superació amb els quals vol aconseguir les seves fites,que les dones han aprofitat per incloure's dins d'una cultura masclista.Val a dir però que, tot i que l' ésser huma per natulalessa no és dolent, sí que s' ha de fer esment, que tot va en funció de quin és l'ambient en el qual nèix i crèix, així com de les persones que l'envolten. Per això, moltes vegades sentim el desig de controlar, no només, la nostra vida, sinó també la de les persones del nostre entorn.

Tant mateix, els medis de comunicació: televisió, premsa, ràdio, influeixen a les nostres vides a crear-nos un pensament bó o dolent segons siguin les noticies emesses en ells, però sobretot la televisió, que especialment en algúns dels seus canals  emet programació un xic violenta i fan que l'home tingui tendència a èsser violent, només per fet de ser més “ masclista”  davant dels seus similiars.

Amb el transcurs del temps, la imatge femenina a millorat, donat que ha estat capaç de treballar per a integrar-se en una societat de mica en mica l'hi ha permés prendre part a la societat diària,  atenent fins i tot tasques directives a les empreses. Deixant apart l' origen ancestral que donava a la dona el paper obligatori de tenir fills i tenir cura de la llar. No obstant això, no sempre, però si força sovint, sentim una nova notícia sobre la violència de gènere, que cada dia posa a la societat en contra d'aquest, de tal manera que es manifesta cada vegada que una dona és maltractada pel seu company. La societat surt al carrer hi posa de manifest el seu malestar per aquest tipus de fets. Malgrat que, el temps s'ha modernitzat força encara existeix la por al “que diràn”. Per això, moltes dones callen quan són desposeides de la seva dignitat

En conclusió,ja que em de conviure cada dia, forà bó que possèssim de manifest les pincipals raons per sobreviure millor com la felicitat i l'ajuda mútua, que ens ajudaran a sentir-nos millor amb nosaltres mateixos. En lloc de barallar-nos continuament fent-nos mal física i emocionalment, i alhora hem de fixar-nos  en  persones rellevants en les quals poder emmirallar-nos alhora de fer més fàcil la vida de l' humanitat.  Per tant, quina millor paraula que la pau i la concordia per viure més i millor.

Microrelat nº 26

     - Què fas? A mi no em diguis què hauria o no de fer. Què has de saber tu? Ets escòria, no serveixes per res!

       - Jo... Jo havia pensat que el millor...

-     - Des de quan penses?

Vaig sentir un cop. Un morat més a l’esquena de la meva mare, segur. Instants de silenci. Un cop de porta. Com gairebé cada nit des de ja feia uns quants mesos, la meva mare havia abandonat el menjador i s’havia tancat al lavabo. Plors, sanglots, una llàgrima darrere l’altra.

Jo no ho entenia. Per què no el deixava? La meva mare era suficientment forta però, quan el tenia al davant, semblava que aquella heroïna la convertís en un objecte més en la vida del meu... Com es diria?  Pare?

Dia a dia, setmana a setmana, l’autoestima de la meva mare disminuïa, mentre el nombre de morats del seu cos augmentava. Aquella nit, em vaig prometre que seria l’última, no es tornaria a repetir la història. No permetria una altra reconciliació, una altra falsa disculpa, un altre “t’estimo”. L’endemà al matí aniria a la policia. Ella ho amagava darrere el seu somriure, a sota dels jerseis gruixuts i amb la seva vitalitat, ja era hora de que algú ho mostrés a l’exterior.  La meva mare m’havia ajudat sempre, potser ara necessitava que li donés una petita empenta. L’endemà al matí començaria una nova etapa, una nova lluita que caldria superar.

   

PSEUDÒNIM: Daphnia

EDAT: 15 anys

Microrelat nº 25

La Meritxell és va passar tota la tarda cuinant els plats preferits d’en Carles, el seu promès. Des de que va deixar la feina per dedicar-se enterament a ell, tenia molt temps lliure. Aquella era una gran nit, estava decidida a dir-li que estava embarassada.

La porta es va obrir d’un cop sec, en Carles va arribar a casa. La Meritxell, il·lusionada,  va anar a rebre’l però ell la va apartar d’una espenta.

-          Què et passa?- Li va preguntar.

-          Què més et dóna! Deixa’m en pau.

-          Només vull ajudar-te.

-          Com vols ajudar-me tu, si ets una inútil?

-          Només vull que estiguis be, no ho paguis amb mi.

-          Vols callar d’una vegada foca!- Va dir mentre l’agafava pel braç i li retorçava.

Estrenyent el seu braç contra l’esquena, la va empentar cap endavant fent que s’estampés contra la taula. En Carles va mirar a la Meritxell estesa al terra i sense fer cap expressió va marxar. Ella va començar a plorar encara en el terra. Quan va aconseguir recuperar forces, es va aixecar encara amb llàgrimes als ulls i va anar cap al lavabo. Es va posar davant del mirall i va mirar el seu reflex durant uns minuts, immòbil. Després es va aixecar la brusa de coll alt deixant al descobert la seva demacrada figura plena de macadures. Va passar els seus dits tremolosos per les ferides: talls, hematomes... algunes marques eren més recents que d’altres, però la més evident era un gran morat que li ocupava part de l’esquena i la panxa, el morat que s’acabava de fer.  Va començar a pensar: “perquè em fa això? Jo només vull que estigui content... i si marxo? Puc tornar a començar i ser feliç...” Va anar a la cuina i va agafar una ampolla de vi.

L’endemà, quan es va despertar, tenia un gran ram de flors a la tauleta de nit al costat de l’ampolla de vi, buida. Va anar a la cuina on en Carles estava fent l’esmorzar. Va córrer cap a ella i li va dir: “Ho sento molt reina, no se que em va passar. Suposo que vaig tenir un mal dia i ho vaig pagar amb tu.” Una llàgrima va brotar dels ulls d’en Carles. “Jo t’estimo molt, i vull que et quedis al meu costat, perquè jo t’estimo amb tots els teus defectes, i no crec que cap altra persona ho pugui fer. Sopem aquesta nit hi ho arreglem tot d’acord?” La Meritxell va somriure lleument i va assentir mentre en Carles l’agafava de la mà tendrament. “I si té raó? I si m’estima de veritat i no trobaré a cap altre home que ho faci? I si marxo i perdo la oportunitat de ser feliç? Serà millor que em quedi”.

La Meritxell és va passar tota la tarda cuinant els plats preferits d’en Carles, el seu promès. Des de que va deixar la feina per dedicar-se enterament a ell, tenia molt temps lliure. Aquella era una gran nit, estava decidida a dir-li que estava embarassada.

PSEUDÒNIM: Ameba

EDAT: 15 anys

Microrelat nº24

PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA

Tu no et mereixes això. No pot ser que això t’estigui passant a tu. Quan em vas explicar el que et passava no ho podia creure. Pensar que aquesta situació tant dura passa aquí al costat de casa. Fa un setmana que et veia com si res ,passejant. Una mica més abrigada de lo normal però aparentment normal. Sempre que, tu i jo, estàvem juntes mirant les noticies i sortia un cas d’aquest pensàvem que a nosaltres mai ens passaria. I mira ara, surts al carrer amb els ulls negats i la por ficada al cos. I jo, com tu, també. No es just que això t’estigui passant a tu. No et pot estar passant. Encara penso lo feliços que érem els tres amb 15 anys passant l’estona al sofà. Lo feliços que éreu els dos junts. Per què això ha canviat? Per què algú a qui tant estimes et pot fer tant de mal? No ho puc entendre. Jo esperava que això acabés ràpid, que fossis prou valenta per seguir endavant. Però un dia tot es va tornar gris. El teu somriure va desaparèixer. Les teves ganes de fer coses de seguir vivint t eren gairebé inexistents. La nostra amistat cada cop més llunyana. La valentia que havies demostrat fina llavors s’havia tornat invisible. Ja no feies la mateixa olor d’esperança. Tot indicava que ja eres molt i molt petita, casi insignificant per aquell home al que tant havíem estimat. Les persianes de casa teva ja no s’obrien cada matí amb l’alegria de continuar amb vida i allà a fora no et podrà fer mal. Tot això va desaparèixer de la nostra vida. Com si un fort vents s’ho hages endut. Tu ja no estaves al mes costat. Se que el món està caient sobre teu. Que la por s’havia apoderat del teu cos i que d’esperança en quedava ben poca. Aquella ultima setmana us sentia discutir més que mai. Cada cop cops més forts i els teus braços i cames molt adolorides. El cor partit. Tot l ’amor havia desaparegut entre vosaltres dos. Jo intentava que, quan ell no hi era vinguessis amb mi. Però ja era massa tard, la por s’havia apoderat de tu. Surtis molt d’hora a comprar i tornaves a casa sense deixar de mirar a terra. El mal es feia mes gran i el cor més petit. Després pensava, com ha començat això? Perquè a tu? No trobava respostes.

Un dia ja no tenia sentit preguntar-se res més. Aquell home va dir la última paraula. Va decidir el teu final. Vaig veure la porta obert i vaig entrar a poc a poc, et vaig veure allà. Al llit i amb una gran taca de sang al coixí. Les emocions em van superar, em vaig posar a plorar i vaig trucar a la policia. El meu cos estava ple de ràbia i de tristesa. Com podia haver estat escoltant aquella injustícia cada dia durant tot aquell temps sense dir res?  Al final va arribar el dia que ningú volia que arribés. El dia que ens diries adéu per sempre. Les paraules per la no violència que t’havia dit ja no servien per re. Adéu Ariana, sempre et recordaré.

 Lliri blau.   14 anys                               

Microrelat nº 23

Paraules amb l’esperança de la NO violència:

Des de petita que sento comentaris del poble sobre l’Elisabet, la noia que sempre veus per Ripoll tapada de cap a peus, amb unes botes altes, uns pantalons llargs, un abric blanc de pell llarg i un mocador al coll, encara que sigui estiu.
És la típica dona que no surt mai de casa, que quan surt està trista, amargada i ningú sap el motiu. Jo estava curiosa, volia esbrinar el perquè d’aquella cara, però no s’havia com.
El poble deia que amb la seva parella tenien una violència de gènere, en aquell cas, l’home violava a la dona.
Era un dimecres a la tarda, jo anava cap a classes de dibuix, i baixant pel carrer Sant Pere, me la vaig creuar, em vaig fixar amb la seva mirada, no estava bé. Una senyora gran amb el seu nét van parar-se a parlar amb l’Elisabet, i jo vaig escoltar la conversa dissimuladament. La senyora gran, l’Eulàlia, li demanava com estava, que si ja ho havia arreglat amb el seu home i si ho havia superat tot, ella tota convençuda li va dir que sí, que ja tornaven a ser feliços junts, i que els mals rotllos s’havien acabat, però fins i tot ella mateixa sabia que això no era veritat..
De sobte, salta el nen petit i li diu: No tens calor? La dona no sabia que contestar-li, i l’Eulàlia li diu Pol, això no es demana, anem cap a la plaça!
Vaig decidir saltar-me les classes de dibuix ja que aquest tema de l’Elisabet era interessant i el volia resoldre, la vaig seguir, ella pujava cap a la Carretera de Ribes, cap a casa seu, jo la seguia i a la vegada feia veure que m’estaven trucant per dissimular.
Ella vivia a les cadires, allà en aquells pisos de dalt. Va pujar la pujada i jo em vaig esperar a baix fins que ella va entrar a casa, un cop va ser dins de casa, vaig pujar i em vaig quedar a la porta de casa seu escoltant i mirant per la finestra del costat. Era veritat, només d’entrar a casa ja li va demanar on havia estat amb un to de veu alt, i enfadat, ella amb por va dir-li comprant el pa. L’home la va començar a pegar, li deia que no servia per res, que només feia que portar problemes i que si volia viure bé i sense violència que primer havia de canviar d’actitud, però en realitat, era ell el que era agressiu, ella es va defensar li va dir que parés, que el pròxim cop aniria a la policia a denunciar-lo, que volia viure sense ell! De cop l’home l’agafa per la samarreta, li dóna un cop de puny al ull dret i li diu, com dius? Tu, denunciar-me? Pobre de tu!
Jo no sabia que fer, estava espantada, vaig trucar a la meva mare i li vaig explicar tot, sé que no m’hi havia de posar, però patia per la Elisabet. La meva mare em va dir que aniríem a denunciar-lo, encara que no era el nostre problema però que a vegades s’havien de fer i que aquestes era una d’elles. Vam anar a la policia, ens demanaven probes, li vam dir que si va a casa l’Elisabet i mira els blaus que té pel cos, allà tindria probes, i així va ser, la policia se’l van endur i el van tancar a la presó i l’Elisabet ens va agrair tot, no sabia com agraint-s’ho i nosaltres li vam dir que ara que pot, que sigui feliç i que ho hauria d’haver denunciat abans.

RIPOLLÈS  14 anys

Microrelat nº 22

“PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA”

Era un dia d’estiu, calorós, i ja feia molt temps que veia la Joana, una meva amiga, que estava molt trista, amb el cap moix, el ulls negat i quasi bé cada vegada que estava amb ella plorava.

I... al cap d’una setmana ja no hi era, havia deixat orfe el seus fills. La Joana no havia tingut una vida justa, immerescuda. El seu home l’estava amenaçant de violació. I un dia es van separar. L’home s’ho va prendre malament i  un mes desprès mentre estava passejant pels carrers de Ripoll en va trobar el seu ex marit i la va segrestar i se la va endur a casa seva. Allà la va matar. Dies més tard vaig trucar a la Joana, li vaig enviar missatges i no donava senyals de vida.

Vam anar a buscar la policia i li vàrem explicar aquest cas d’aquesta violació. La policia va anar averiguant  i van descobrir que el final la va matar el seu ex marit. L’endemà va sortit en el diari amb el títol “Nou cas de violació” . Ara tots el habitants de Ripoll estan amb la por el cos. 

                                   Dofí      14 anys

Microrelat nº 21

“Paraules amb l’esperança de la NO violència”

Fa uns quants anys enrere vaig conèixer a la Marta al institut de secundària de Ripoll a 1r ESO, i ens vam fer molt amics en el llarg del temps. Quan feia 3r ESO ja no érem gaire amics amb la Marta perquè ella va trobar novio i ja no parlava tant amb mi, i ja la considerava una persona normal com les altres.

Va anar passant el temps i vaig oblidar a la Marta per complert. Em vaig anar fent adult, vaig madurar i veia d’una altre manera la vida.

Un diumenge vaig quedar amb els meus amics de treball per anar al centre de Madrid a prendre un “relaxing cup of cafè con leche in the Plaza Mayor”. Quan hi vaig arribar els meus amics ja hi eren asseguts en una cadira ala terrassa d’un bar, vaig anar cap allà i vam començar a parlar i a passar l’estona fins que sigues l’hora de anar cap a casa amb els meus dos fills i la meva dona. I així va ser, em vaig acabar el meu “cafè con leche” i amb el cotxe vaig anar cap a les afores de Madrid que es on vivia, a reunir-me amb la meva família. Però quan ja havia sortit de la ciutat vaig passar per un barri que no feia molt bona pinta, hi vaig passar ràpid, però caminant per allà tota sola i amb una cara de pocs amics em vaig trobar una persona que no m’esperava que estès allà, era la Marta. Ràpidament vaig baixar del cotxe, i la vaig cridar tot anat cap on estava. Quan es va girar tenia una cara molt trista i semblava amargada, llavors li vaig preguntar que n’era de la seva vida i ella em va dir que es va casar amb el Sergio, el novio que va tenir quan feia secundària i que no s’han deixat mai i es van traslladar aquí a Madrid perquè era d’on venia el Sergio. Jo li vaig explicar la meva vida també i vam estar molta estona parlant de nosaltres i al final li vaig dir si volia venir a casa meva a conèixer la meva família, però llavors el rostre li va canviar completament i va dir que no podia perquè sinó el Sergio s’enfadaria molt, i llavors jo li vaig dir que ja ens veuríem mes a menut, i me’n vaig anar cap a casa. Quan vaig arribar li vaig comentar a la meva dona la Sílvia que m’havia trobat amb la Marta que era una amiga meva de petits.

Van passar uns quants mesos i la vaig tornar a veure, anava amb la meva família, i aquest cop estava molt mes trista que l’altre dia. Li vaig presentar a la Sílvia i als meus dos fills el Pol i la Sara. Ens vam trobar al centre de Madrid i ella va dir que anava a la Farmàcia a comprar medicaments perquè no es trobava gaire bé. Però aquella vegada va ser la última que ens va m veure perquè al cap de dos mesos es va morir. Em vaig assabentar per les noticies i havia mort perquè el seu home, el Sergio l’havia maltractat i s’havia mort perquè també l’havia drogat, llavors al Sergio el van tancar a la presó i no va sortir mai mes.  Vaig assistir al seu funeral i aquell dia vaig estar fatal i tenia molta pena dins al cos.

PSEUDÒNIM: Tomàs Vislou    14 anys