dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº 23


Paraules amb l’esperança de la NO violència:

Des de petita que sento comentaris del poble sobre l’Elisabet, la noia que sempre veus per Ripoll tapada de cap a peus, amb unes botes altes, uns pantalons llargs, un abric blanc de pell llarg i un mocador al coll, encara que sigui estiu.
És la típica dona que no surt mai de casa, que quan surt està trista, amargada i ningú sap el motiu. Jo estava curiosa, volia esbrinar el perquè d’aquella cara, però no s’havia com.
El poble deia que amb la seva parella tenien una violència de gènere, en aquell cas, l’home violava a la dona.
Era un dimecres a la tarda, jo anava cap a classes de dibuix, i baixant pel carrer Sant Pere, me la vaig creuar, em vaig fixar amb la seva mirada, no estava bé. Una senyora gran amb el seu nét van parar-se a parlar amb l’Elisabet, i jo vaig escoltar la conversa dissimuladament. La senyora gran, l’Eulàlia, li demanava com estava, que si ja ho havia arreglat amb el seu home i si ho havia superat tot, ella tota convençuda li va dir que sí, que ja tornaven a ser feliços junts, i que els mals rotllos s’havien acabat, però fins i tot ella mateixa sabia que això no era veritat..
De sobte, salta el nen petit i li diu: No tens calor? La dona no sabia que contestar-li, i l’Eulàlia li diu Pol, això no es demana, anem cap a la plaça!
Vaig decidir saltar-me les classes de dibuix ja que aquest tema de l’Elisabet era interessant i el volia resoldre, la vaig seguir, ella pujava cap a la Carretera de Ribes, cap a casa seu, jo la seguia i a la vegada feia veure que m’estaven trucant per dissimular.
Ella vivia a les cadires, allà en aquells pisos de dalt. Va pujar la pujada i jo em vaig esperar a baix fins que ella va entrar a casa, un cop va ser dins de casa, vaig pujar i em vaig quedar a la porta de casa seu escoltant i mirant per la finestra del costat. Era veritat, només d’entrar a casa ja li va demanar on havia estat amb un to de veu alt, i enfadat, ella amb por va dir-li comprant el pa. L’home la va començar a pegar, li deia que no servia per res, que només feia que portar problemes i que si volia viure bé i sense violència que primer havia de canviar d’actitud, però en realitat, era ell el que era agressiu, ella es va defensar li va dir que parés, que el pròxim cop aniria a la policia a denunciar-lo, que volia viure sense ell! De cop l’home l’agafa per la samarreta, li dóna un cop de puny al ull dret i li diu, com dius? Tu, denunciar-me? Pobre de tu!
Jo no sabia que fer, estava espantada, vaig trucar a la meva mare i li vaig explicar tot, sé que no m’hi havia de posar, però patia per la Elisabet. La meva mare em va dir que aniríem a denunciar-lo, encara que no era el nostre problema però que a vegades s’havien de fer i que aquestes era una d’elles. Vam anar a la policia, ens demanaven probes, li vam dir que si va a casa l’Elisabet i mira els blaus que té pel cos, allà tindria probes, i així va ser, la policia se’l van endur i el van tancar a la presó i l’Elisabet ens va agrair tot, no sabia com agraint-s’ho i nosaltres li vam dir que ara que pot, que sigui feliç i que ho hauria d’haver denunciat abans.
RIPOLLÈS  14 anys

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada