dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº24


PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA

Tu no et mereixes això. No pot ser que això t’estigui passant a tu. Quan em vas explicar el que et passava no ho podia creure. Pensar que aquesta situació tant dura passa aquí al costat de casa. Fa un setmana que et veia com si res ,passejant. Una mica més abrigada de lo normal però aparentment normal. Sempre que, tu i jo, estàvem juntes mirant les noticies i sortia un cas d’aquest pensàvem que a nosaltres mai ens passaria. I mira ara, surts al carrer amb els ulls negats i la por ficada al cos. I jo, com tu, també. No es just que això t’estigui passant a tu. No et pot estar passant. Encara penso lo feliços que érem els tres amb 15 anys passant l’estona al sofà. Lo feliços que éreu els dos junts. Per què això ha canviat? Per què algú a qui tant estimes et pot fer tant de mal? No ho puc entendre. Jo esperava que això acabés ràpid, que fossis prou valenta per seguir endavant. Però un dia tot es va tornar gris. El teu somriure va desaparèixer. Les teves ganes de fer coses de seguir vivint t eren gairebé inexistents. La nostra amistat cada cop més llunyana. La valentia que havies demostrat fina llavors s’havia tornat invisible. Ja no feies la mateixa olor d’esperança. Tot indicava que ja eres molt i molt petita, casi insignificant per aquell home al que tant havíem estimat. Les persianes de casa teva ja no s’obrien cada matí amb l’alegria de continuar amb vida i allà a fora no et podrà fer mal. Tot això va desaparèixer de la nostra vida. Com si un fort vents s’ho hages endut. Tu ja no estaves al mes costat. Se que el món està caient sobre teu. Que la por s’havia apoderat del teu cos i que d’esperança en quedava ben poca. Aquella ultima setmana us sentia discutir més que mai. Cada cop cops més forts i els teus braços i cames molt adolorides. El cor partit. Tot l ’amor havia desaparegut entre vosaltres dos. Jo intentava que, quan ell no hi era vinguessis amb mi. Però ja era massa tard, la por s’havia apoderat de tu. Surtis molt d’hora a comprar i tornaves a casa sense deixar de mirar a terra. El mal es feia mes gran i el cor més petit. Després pensava, com ha començat això? Perquè a tu? No trobava respostes.

Un dia ja no tenia sentit preguntar-se res més. Aquell home va dir la última paraula. Va decidir el teu final. Vaig veure la porta obert i vaig entrar a poc a poc, et vaig veure allà. Al llit i amb una gran taca de sang al coixí. Les emocions em van superar, em vaig posar a plorar i vaig trucar a la policia. El meu cos estava ple de ràbia i de tristesa. Com podia haver estat escoltant aquella injustícia cada dia durant tot aquell temps sense dir res?  Al final va arribar el dia que ningú volia que arribés. El dia que ens diries adéu per sempre. Les paraules per la no violència que t’havia dit ja no servien per re. Adéu Ariana, sempre et recordaré.

 Lliri blau.   14 anys                               

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada