Microrelat nº 10

Pseudònim: Atzucac

Paraules amb l’esperança de la no-violencia

-Mare, el món és dolent? – em va etzibar un dia la Laia, mentre els seus ulls puerils quedaven absorts per les imatges del telenotícies. 

-Per què ho dius? D’on ho has tret?- vaig preguntar-li tota desconcertada i amb ànim d’esbrinar d’on havia tret aquella generalització.

 –A la televisió només veig gent que crida, es baralla i fa mal als altres- em va dir amb aquella normalitat i senzillesa que només els infants són capaços d’expressar.

Aleshores vaig asseure-me-la a la falda i, acaronant-la amorosament, li vaig respondre: 

-Tens raó, falugueta meva, al món hi ha gent baladrera que només coneix la cridòria com a forma de comunicació, que és capaç de vociferar injúries i improperis per tal d’imposar les seves opinions, que és destre en proferir mots mesquins a fi de malmenar l’altri;  però sortosament abunda la gent que empra les paraules conciliadores i el diàleg com a forma d’entesa,  que domina l’art de crear mots de gran bellesa per delectar-nos amb el plaer de la literatura, que és hàbil per pronunciar paraules benèvoles, comprensives, guaridores. 

Nineta meva, és cert que en el món hi ha gent que s’esbatussa, que sempre busca la confrontació, que cerca contínuament la manera de bregar amb els altres sota qualsevol excusa, per petita que sigui; però afortunadament hi ha una immensa majoria de gent que busca la concordança, l’avinença, que sempre procura conviure en harmonia amb els demés.

 

Tingues ben present que per cada signe d’hostilitat, hi ha nombrosos gestos aliats i amigables; per cada acció reprovable,  hi ha milers d’actes  plens de bondat; per cada atac violent, hi ha infinitat de fets pacífics, moments de concòrdia i germanor.   La bonhomia supera en escreix la malvolença.