“Paraules amb l’esperança de la NO violència”
Un dia quan anava cap al col·legi, per la
carretera de Ribes, vaig veure una noia
d’uns quaranta anys. Només se li veia la cara tota la resta del cos la portava
tapada . No feia gaire bon aspecte, se la veia trista, amb un ull de vellut,
amb ulleres... Recordo que fa uns dos
anys l’havia vist amb dos nens i els seu marit. Però, ara sempre que la veia,
que era poc, molt poc, anava sola i sempre abrigada perquè només se li veies la
cara, fos hivern o estiu sempre hi anava. Jo no s’havia perquè sempre anava
abrigada.
Ara ja feia una setmana seguida que la veia,
jo la saludava però ella no deia res. Cada setmana la veia fins hi tot em va
arribar a saludar, però un dia concretament el dimarts ja no la vaig veure. Vaig pensar que era que no havia pogut sortir
per alguna cosa hi ho vaig deixar estar.
Al vespre mentre estava sopant vaig veure que
a les notícies van dir: “Nou cas de violació de gènere, a Ripoll”. Quan varen dir el nom de la víctima em vaig
posar a plorar. Era la dona que últimament estava veient cada dia al carrer i
que justament avui no l’havia vist.
El dia següent vaig estar pensant amb ella.
Ja començava a entendre coses: segurament anava tant abrigada perquè el seu cos
estava ple de morats i ferides que el seu home li havia fet i que no volia que
es veiessin.
Els dos nens varen quedar orfes ja que
després de matar a la dona l’home es va suïcidar. Ells anaven a una altre
escola, però jo cada cop que els veia els preguntava si volien vindre a jugar,
per a veure si s’animaven una mica. Perquè jo els veia molt tristos
Sargantana viva 14 anys
Sargantana viva 14 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada