dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº 13


PARAULES AMB L’ESPERANÇA DE LA NO VIOLÈNCIA 

Ja se que només tinc 14 anys i no entenc gaire d’aquests temes delicats, però només volia donar suport a les noies que han passat per aquesta situació i explicar la història d’una que vaig arribar a conèixer.
Sempre recordaré aquella noia joveneta que, com cada matí, sortia d’aquella casa (amb un jardí descuidat i una façana grisa i terrorífica) amb una cara bastant nerviosa i lo mes important, semblava morta de por. Sempre era la mateixa rutina: sortia, anava al forn del costat a buscar pa i tornava, tremolant, a entrar en aquella casa, si se li podia dir casa, i no sortia fins el dia següent.
Quan sortia de bon dematí, com que era l’hora de que jo anés a escola, la saludava però ella ni s’immutava, però el que si que feia era girar-se de cop i observar la finestra de la casa, com si esperes veure-hi algú.
A l’hora de dinar i de sopar, a casa sempre els i deia als meus pares que intentessin parlar amb aquella noia aviam que li passava però era inútil, sempre em deien lo mateix: no t’has de posar en la vida dels altres, segur que està nerviosa per la feina o pels temps que corren ara. Tot i dir-me això jo continuava preocupada per ella.
Un dissabte al damatí vaig despertar-me dora i vaig anar a mirar expressament per la finestra per veure com sortia a buscar pa, com cada matí, però aquest cop en lloc de veure-la, el que vaig sentir van ser molts crits que venien de casa seva.
Vaig posar-me l’abric i unes sabates ràpidament, i vaig baixar pitan per veure que passava. Un cop al carrer vaig veure que feia una calor impressionant, ja que erem el mes d’Agost, i al moment la noia va sortir de casa per anar al forn i vaig fixar-me que es posava la jaqueta corrents per marxar i que una llàgrima li queia per la galta. 
Després vaig pensar una mica i vaig començar a relacionar les coses: aquella noia nomes sortia un cop al dia, quan estava a casa cridava a vegades (suposo que algu o algú li devia fer mal) i per últim, en ple mes d’Agost anava amb una jaqueta.
A casa els i vaig dir tot això als meus pares i també van començar a pensar algu estrany i al final tots tres vam anar a picar a la porta d’aquella casa. La persona que va obrir la porta, era un home, si fa no fa, de la mateixa edat de la noia. Li vam preguntar quan temps feia que vivien allà i tal però l’home era bastant tancat i va respondre en general.
Mentre els meus pares estaven distraient en aquell senyor jo vaig dir que marxava però en realitat vaig colar-me pel jardí i vaig poder entrar a la casa. Pujant les escales vaig trobar una habitació on hi havia la noia, i sense l’abric casi no se la reconeixia perquè estava plena de morats blaus, liles, vermells... Li vaig demanar com es deia i ella em va contestar que el seu nom era Julia. Amb un moment em va resumir que aquell home era el seu marit i que l’havia estat maltractant i pegant. Li vaig deixar el meu mòbil i amb un moment va trucar a la policia mentre els meus pares eren a baix entretenint-lo.
De cop es van sentir sirenes de policia i el senyor es va espantar, va tancar la porta d’abaix i va entrar corrents. Jo per sort ja havia sortit pel jardí i vaig dir-li’s que la noia estava a dalt i que l’home també. La policia va entrar corrents dins la casa i un cop els van trobar, van detenir al senyor i per sort van poder ajudar a la Julia i va rebre tractament per poder continuar amb la seva vida.
Això si que va ser una dona valenta i lluitadora perquè va aconseguir oblidar aquests moments de la seva vida i per sort va passar pàgina i va continuar. Totes les dones que han passat per això tindrien que intentar fer el mateix.

PITUFA CATALANA                               14 anys 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada