dimecres, 30 d’octubre de 2013

Microrelat nº 7


Pseudònim: Soñ

Estimat,

Sempre et segueixo, confusa, difosa, sense saber mai què puc esperar de tu. Tu ni em mires però jo t'estimo. T'estimo igual o més que mai; et necessito.
Tu avances lleuger, ràpid, fent ziga-zagues entre la gent. Jo, perduda, sense saber on anem, et busco, et trobo, et perdo per uns instants.
Sempre a l'aguait dels teus gestos, dels teus moviments i dels pocs moments en què m'ofereixes el teu somriure.

Algun cop sóc jo que mano en la nostra relació o potser aquest és el miratge en el què visc. Instants únics que em fan creure que estem al mateix nivell i que ets tu qui em segueix amb la mirada, qui contempla els meus contorns, qui em busca, em troba i no em perd. MAI.

La nostra és una relació complicada. A dies jeus quiet, tranquil, proper. Altres dies t'esmunys com un peix entre els dits. No sé que esperar de tu i això em fa mal.
De nit, desapareixes. Ja no hi ets i jo t'imagino amb d'altres, arraulit i proper. Demanaria a la lluna que no marxessis mai, que em permetés seguir-te... ni que fos de lluny, en silenci. I espiar-te i veure què fas quan jo no hi sóc.


Ets meu, ets d'altres, no ets de ningú.

La fosca nit m'atrapa i em veig petita als ulls del món...ridícula. Sense vida. Sense contingut. No sóc res si tu no hi ets.

Atentament,

Ombra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada