Microrelat nº 3

Pseudònim: Tros de pa

VIATGE FINAL

En acabar de dinar, totes les molletes de pa i restes de menjar, queden a les estovalles, amagats, enganxats a cada plec i intentant no caure, encara que siguin neguitejats i espolsats de la manera mes enèrgica possible.

Nosaltres sempre espolsem les estovalles a l‘eixida de manera que les vergonyes d’un dinar, més o menys esplèndid, quedin en el interior del pati, en el budell central de l’habitatge.

El dia en qüestió també ho vàrem fer, com sempre.

Va ocórrer un fet extraordinari. Les engrunes varies de les estovalles no varen caure normalment. No pesaven, varen anar voleiant com si miressin els interiors de les cases que hi havia en el seu llarg viatge fins al pati de la residència de gent gran que teníem en l’entresòl.

Recordo una pelleringa de fuet  que va fer un doble mortal amb tirabuixó triple en passar per el pis dels advocats de baix.

Totes i cadascuna de les molletes feien com que miraven, com que prenien nota de on eren les coses de valor de les cases que hi havia en el seu recorregut.

El pinyol d’una oliva picant (força picant , mmm... Que bones eren aquelles olives) va tenir temps, en la seva caiguda, de mirar, menjador endins, a casa de la sra. Auxiliadora, la del segon. Estava, crec, fent-s’ho amb un venedor de telefonia mòbil, el qual en tal de que li firmessin un contracte estava disposat a gairebé qualsevol cosa -gairebé-

Havíem menjat llenties, un número indeterminat de les quals s’havien quedat amagadetes al costat del plat. Quan varen caure, pati  avall, sempre en grups de dos, es varen anar entretenint en cada detall, en cada moviment de l’interior de les cases. Eren dos ullets xafarders, arrogants i una mica guenyos, que escrutaven cases com si haguessin estat conreades només per això.

Gràcies a aquella parada màgica en el quart segona, el Sr. Remigio va deixar d’apallissar la seva esposa, la Sra. Angeleta. El Sr Remigio es va quedar amb la mà alçada, però amb la mirada fixa en els dos ullets que volaven, que li censuraven l’acte, tot mirant coses, casa endins.

També, una molla d’aquest pa industrialitzat que ens venen ara, acabat de fer a totes hores, va voler fer del seu viatge un acte de mim , espaiant la seva caiguda com si fos en càmera lenta, com si mai l’hi arribés la fi, dolorosa de la caiguda al pati, on, algun sr./sra. residentzialitzat l’esperava per a omplir un pap poc sibarita d’alguna cadernera jubilada. En el seu dolç viatge vertical va parar-se, com no, per veure com la cotillaire del tercer pis prenia mides de cassoletes i tirants a una senyora massa grassa per a comprar sostens normals de botiga. Va tenir, la molla, una sobtada erecció de molla, que ara no m’entretindré en explicar, perquè això ho pot llegir qualsevol panet de Viena massa jove i tenir, de per vida, un trauma important .

De fet el terra vermell de rajoles vermelles (vermell carruatge concretament) que era el fi del viatge no planificat, en el vol de les engrunes, i que feia de terra a la residencia de senyors grans, molt grans- vells- diria jo, si no pensés que dos o tres persones llegeixen aquets meus pensaments, deia que el terra es va tenyir de taquetes de colors com a confeti en una festa de aniversari quan tot ha acabat.

Va estar vist i no vist. Els gossos que, com a teràpia moderna i, més moderns substituts de la companyia humana, que convivien amb els residents de la residència varen aparèixer pel pati.

Eren tres magnífics gossos de la marca Golden Retriever que d’un cop llarg de llengua varen fer neteja de tot el que havia voleiat pati avall.

Ara tot era a punt de rebre un nou viatge d’exploradors, correctors i xafarders restes d’àpats casolans.

Avui també soparem.