Microrelat nº 5

Pseudònim: Eskedar

Vestides de núvia 

Aquesta nit ha nevat. Des de la finestra veig les muntanyes ben emblanquinades. La mare sempre em deia que semblava que portaven un vestit de núvia, amb un vel molt llarg i brillant i tot ple de perletes al cim. Certament, són boniques, fan goig tan blanques!

Quin fred deu fer a fora, l’aire segur que és gelat... d’aquells que et fan treure fum per la boca, et posen el nas vermell i et fan tremolar. La mateixa fredor, les mateixes esgarrifances que vaig sentir el dia que el pare va matar a la mare. Tenia sis anys i tota la il·lusió de la infantesa. Ha passat el temps i encara em queden llàgrimes a dins. Vaig perdre la mare! Em vaig quedar sense ningú que m’expliques un conte abans d’anar a dormir, ni m’acotxes, ni m’omplis de petons, ni em cantés una cançó de bressol... ja no he sabut res més del blanc de les muntanyes!

Aquell dia era proper a les festes de Nadal i jo tenia començada la carta als Reis. Era una llista molt llarga de joguines. No sé que se’n va fer de la carta, ni se que se’n va fer de totes les altres que he escrit des de llavors.  Perquè cada any, per aquestes dates, escric el mateix. La mateixa carta un any i un altre any. Pels reis, pels Reis d’Orient, que viuen lluny i diuen que són màgics. Ho demano amb tota la força, amb tot el desig, amb tota l’empenta de que sóc capaç: Vull la mare.  Ho escric, ho dic, ho sento, ho imploro: Vull la meva mare. Però res, mai res. Sempre el mateix silenci, la mateixa buidor, la mateixa pena.

En qui esperen casar-se aquestes muntanyes vestides de núvia?

Mireu-les com somriuen, semblen plenes d’il·lusió!

Si em poguessin sentir, si poguessin escoltar la meva veu trista i ensopida, si les muntanyes poguessin notar el dolor del meu cor malalt... els hi diria, els hi pregaria que fugin de la negror dels núvols, que no es refiïn del cel ennegrit i, ja que comença un nou dia, que busquin el sol i que deixin que la seva llum apagui tota aquesta foscor.