dimarts, 29 d’octubre del 2013

Microrelat nº 6

Pseudònim: Frida
Experiència alliberadora

Sento el braç de l’Alfred que m’estreny la cintura amb fermesa. L’empleat, uniformitat i silenciós, ens condueix per passadissos estrets i emmoquetats. Les portes, identificades amb una plaqueta de metall ennegrit, es van succeint. L’olor de l’ambientador em molesta i la sensació d’ofec m’acompanya tota l’estona. Finalment, ens obre una de les portes i entrem. Davant meu, un llit enorme presideix tota l’estança. Al sostre, un mirall de grans proporcions. L’Alfred no para de preguntar-me si m’agrada el lloc, una vegada i una altra. Doncs jo què sé si m’agrada o no. Em desprenc de les seves abraçades i vaig al bany. Asseguda damunt la tapa del vàter, em pregunto què faig en aquest antre. És massa tard per tirar-me enrere, en aquest home li agafaria un atac. He deixat que tot anés massa de pressa. M’he equivocat. Sento que pica a la porta. Estàs bé? S’impacienta. Sí, estic bé. Surto del bany i li dic que tinc dubtes, que potser un altre dia, que ara no estic preparada. D’acord, d’acord, no pateixis, estirem-nos al llit, només t’abraçaré i no farem res que tu no vulguis. Ens podem treure la roba, per estar més còmodes. No pateixis, t’estimo i et respecto moltíssim. Em trec les sabates i, sota la seva mirada suplicant, el jersei. Quina vergonya, m’adono que duc els sostenidors vells, els que tenen un petit sargit a la blonda. Es desil·lusionarà en veure el meu cos? Ell, amb calçotets i samarreta, sembla més prim. Té un cos atlètic i fort. Em prem contra el seu pit, m’afalaga, em petoneja. Et desitjo molt, moltíssim. La seva respiració s’accelera, em mossega el coll, les espatlles, passa la mà per damunt dels meus pits. Jo em deixo anar, vençuda. Tanco els ulls i veig en Pere, tan dolç i delicat. Ell m’estimava de veritat. I ara vés a saber on és. Un xuclet al coll em fa tornar a la realitat. M’ha marcat, aquest desgraciat. M’arremanga la faldilla i la seva mà experta m’acaricia les cuixes i, molt suaument, la vulva i jo deixo fer. No tinc esma de parar res. Ara, tot seria inútil. Les paraules boniques s’han acabat. Té la cara vermella i suada. Em treu les calces i em toca sense cap impediment. Es posa damunt meu i em penetra. Massa de pressa, massa impaciència, em fa mal. Al final, ha fet allò que ha volgut. Quan acabi, el deixaré i mai més no el tornaré a veure. L’alliberament em fa somriure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada