dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº 14


“Paraules amb l’esperança de la NO violència” 

Pràcticament cada dia veig a la meva veïna sortir de casa, sempre marxa a la mateixa hora, a dos quarts de set del dematí. La Irene és una dona vora els 40 anys que no té feina, només aquests últims mesos va a fer una substitució al mateix supermercat on treballa la meva germana gran, la Mar. Va a substituir a una dona que està de baixa per maternitat. No van gaire lluny a treballar perquè el supermercat està dos carrers més amunt.
Érem a mig mes d’agost amb una calor insuportable, la Irene només feia un mes que anava a treballar.
Cap a les dos quarts de tres jo estava morta de gana i sento el soroll d’unes claus i vaig fer un bot d’alegria perquè era senyal de que arribava la mare. Tal dit tal fet, va arribar la mare i mentre ella em feia el dinar jo parava taula. Cap a tres quarts de tres que tot just jo i la mare començàvem a dinar. Vam sentir molts crits a la casa del costat. Ens vam mirar per un moment però vam pensar deuen estar renyant a el Lluc, el seu fill, i com si res jo i la meva mare vam acabar de dinar tranquil·lament, vam desparar taula... Ja eren gairebé un quart de quatre i a dos quarts la mare havia d’anar a treballar a l’agència de viatges.
Jo em vaig estirar al sofà a mirar la televisió. Ja era hora de que canviessin el torn al supermercat, quan eren al vestuari del supermercat per canviar-se per marxar, va veure una imatge molt impactant, la Irene quan es va treure la camiseta estava d’esquenes a la Mar i va veure que la seva esquena estava plena d’esgarrapades, les espatlles i el clatell completament blau, els braços també esgarrinxats... Bé pràcticament estava destrossada de dalt a baix.
La Mar en veure això li va demanar:
-Irene! Que t’ha passat? – digué amb una veu espantada
-No, res. He caigut quan estava de camí cap aquí i m’he fet mal.
La meva germana, sense pensar-s’ho dos cops la va agafar i es van assentar a parlar. Al acte les dues estaven plorant. La Irene tenia la mural per terra i li va explicar tot. Poc després la Mar li va dir mira Irene anem a denunciar-ho el més ràpid possible, que sàpigues que t’animo moltíssim. Tal dit tal fet, quan érem ja al vespre i el supermercat era tencat, la Irene va venir a casa i va demanar per la Mar, la Mar va baixar de la seva habitació i a les vuit van agafar el cotxe i van anar a la policia a denunciar. Li van explicar als policies el que havia passat i quan ja havien fet la denuncia, van anar cap a casa, cadascuna a casa seva. És van despedir, li va desitjar el millor. Quan la Irene va arribar a casa a poc a poc, perquè anava amb crosses, li va dir el seu home, marxo de casa, no vull estar més aquí amb tu i que em maltractis. L’home se’n arrepenteix, li demana perdó, li diu que ho sent molt... I la Irene té l’autoestima molt baixa i el maltractament psicològic la va afectar i el va perdonar.
Així va ser, al cap d’un temps semblava que tot anava bé, havien passat uns dos mesos i la Irene es seguia sentint dominada per en Francesc, el seu home. La Irene un migdia va arribar més tard a casa perquè tenia molta feina i en Francesc, li va venir un atac de nervis i la va apunyalar. La Mar, no sabia res, estava substituint-la mentre ella anava a dinar i a les cinc quan havia de tornar, no arribava. La Mar estava molt espantada perquè temia que hagués passat el pitjor. La meva germana, va fer les seves hores fins a les vuit i quan va plegar va anar a casa seva, va picar el timbre i ningú va contestar.
L’endemà va mirar les noticies al dematí mentre esmorzava i va veure que havien maltractat a una dona i la havien apunyalat, era la Irene.

Catalunya            14 anys 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada