dijous, 31 d’octubre de 2013

Microrelat nº 12

Paraules amb l’esperança de la NO violència

No em pensava que una paraula com VIOLÈNCIA em pugues fer escriure aquest text ni que em pugues fer pensa en com hauria d’actuar respecta aquesta paraula amb gran significat. Però si, ja tinc una edat com per pensar en el meu futur i en el futur d’aquelles dones que per culpa de la violència de gènere han viscut amb por, amenaça, inseguretat... Per sort, no he tingut algun o altra familiar o amic molt proper que li pogués estar passant. 

Quan em van parlar d’aquesta paraula a classe vaig pensa: I si ara mateix algú estigués patint aquesta violència de gènere i, perquè no, una persona propera a mi? La resposta no la vaig tenir clara de seguida però vaig saber que a mi no m’agradaria per res del món, trobar-me en una situació d’aquest tipus.

Després d’haver pensat en aquesta paraula, em va venir un pensament una mica curiós al cap: fa fred, tothom va abrigat amb abrics, anoracs... però i si algú darrera d’aquell abric o anorac amagués un cos dèbil, amenaçat, insegur, amb por...? O si aquells pantalons o mitges negres estiguessin amagant morats, esgarrapades, pessigades...? No sóc qui per pensar això però com tantes noticies que surten avui en dia a la televisió, a la radio, al diari... no seria gens estrany que alguna d’aquelles persones que passegen pel carrer pogués estar patint algun tipus de violència de gènere.  

Avui en dia només cal obrir la televisió per veure que en el món que estem no tothom ho passa bé. Cada dos per tres surten histories d’aquelles nois o la majoria noies que a causa de la violència de gènere han patit molt i molts han acabat morts. Històries de parelles que comencen amb amor i acaben amb odi, que comencen amb tendresa i acaben amb rigor, que comencen amb somnis i acaben amb il·lusions... però que acaben amb una vida feta pols i amb uns desitjos que no tornaran mai a ser somnis.

He tingut la sort que no fa gaire vaig estar ajudant a les dones que pateixen una malaltia bastant comuna: EL CÀNCER DE MAMA. No vaig conèixer a ningú ni vaig estar amb aquelles dones però vaig participar en la causa i això em va fer més forta i amb ganes d’ ajudar aquells que de veritat ho necessiten. Amb la violència de gènere sento el mateix, sento que necessiten ajuda, que no es fàcil passar per una situació així ni que es just que moltes persones no visquin a gust. M’agradaria participar encara que no ser com fer-ho ni com es pot ajudar a una persona si jo no he estat en una situació igual. Però sí, m’agradaria ajudar i que aquelles persones que van perdre el somriure per culpa de la violència poguessin tornar a ensenyar les dents a obrir el cor i a viure de manera segura, satisfactòria i amb ganes de començar una vida nova.

Per mi el somriure és la forma d’expressió més senzilla que conec i que tothom l’hauria de fer servir per expressar com se sent. Així que tothom te dret a riure! Riem sempre! Així tothom veurà que som feliços i que encara que haguem tingut un passat que no ha set just podem dir aquí estic i aquest és el meu futur!

Poder viure sense por no hauria de ser un dret, sinó una obligació!

Camí d’esperança                   14 anys

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada